dimarts, 23 de febrer de 2016

La ultima cena

                                        LA ULTIMA CENA 
Es una obra fantástica por su concepción y por su resolución, lástima que el tipo de pintura que experimentó Leonardo resultara fallida. Además, es extraño que se metiera a experimentar una pintura en la obra definitiva sin haberlo probado antes.
Cromáticamente hablando es una obra que mantiene los cánones religiosos en cuanto a los colores empleados con los rojos, azules y verdes, amarillos dorados, púrpura y algunos ocres. Se puede observar cómo Jesús lleva túnica roja y manto azul, mientras la figura de su derecha lleva túnica azul y manto rojo. Este último color es el que solía vestir la Virgen María, por ello existen dudas de que se trate del apóstol Juan. Además en la esquina de la derecha en el mantel hay un nudo y hay quien dice que eso significa que hay una mujer entre los hombres. El rostro de ese personaje es joven, luego podría no ser la madre de Jesús. Esto da lugar a teorías que afirman que se trata de María Magdalena, como por ejemplo la que se desarrolla en El Código Da Vinci.
Es una obra construida sobre la simetría y la perspectiva como efectos básicos de la composición, estando Jesús en el centro del cuadro en sentido horizontal y a su vez está justo en el punto de fuga de la perspectiva central.
la-ultima-cena-2La composición básica es “radial” lo que viene a significar expansión, gloria, esplendor y devoción. Guía la mirada hacia el centro, con lo que sugiere concentración, unidad y poder. Los personajes están agrupados en “rectángulos” cuyo significado es unidad y estabilidad. En el centro está Jesús inscrito en un “Triángulo isósceles” armonizando con los anteriores significados como grandiosidad, seguridad, equilibrio, majestuosidad.
la-ultima-cena-3Así vemos que los elementos compositivos han sido perfectamente elegidos para transmitir a nivel subliminal las sensaciones correspondientes al auténtico significado del cuadro.
la-ultima-cena-4
Posibles interpretaciones
Al agrupar de tres en tres a los personajes se crea un ritmo que se centra en el polígono de tres lados en que envuelve a Jesús y que recuerda también la Trinidad. El número tres representa al hombre (cuerpo, mente y espíritu) y el número cuatro representa al planeta Tierra (norte, sur, este y oeste).
El número tres está representado por los tres ventanales del fondo y las columnas que hay a derecha e izquierda; y el cuatro por los huecos que hay a derecha e izquierda entre las columnas. Sumados cuatro y tres nos da siete que es uno de los “números mágicos” y que aplicamos a la semana. Son los 7 días o períodos de tiempo que, según la religión, llevó a Yahvé la Creación del Universo. Si multiplicamos cuatro por tres obtenemos el doce, que también es “número mágico”. De este modo tenemos los doce meses en el año, las doce constelaciones del Zodíaco y los doce apóstoles.
Por otro lado se puede ver un cuchillo en una mano que, según la persona que restauró la obra, la doctora Brambilla, realmente el cuchillo lo sostenía Pedro. Esta tesis también la sostiene Bruce Boucher del New York Times, quien asegura que el dibujo preliminar y las copias posteriores de La Última Cena demuestran que la mano y el cuchillo pertenecen a Pedro.
Como se sabe el Renacimiento se caracteriza, entre otras cosas, por ensalzar el género humano y su sabiduría, para lo cual los grandes artistas recurren a los conocimientos esotéricos, matemáticos y filosóficos a la hora de plasmar sus obras, dotándolas de un doble significado, así se pueden interpretar ciertos significados y códigos en algunas obras de Botticelli, Da Vinci, Miguel Ángel, El Greco, Durero o Rafael.
Ficha técnica
  • Nombre: La Última Cena.
  • Autor: Leonardo da Vinci.
  • Fecha: 1495-1498.
  • Técnica empleada: Temple y óleo sobre yeso.
  • Tema: Religioso.
  • Localización: Refrectorio de Santa María delle Grazie (Milán).
  • Estilo: Renacentista (Cinquecento)

Neixament de venus

dimarts, 9 de febrer de 2016

Cinquecento

2.Cinquecento


INTRODUCCIÓ

Si Florència havia estat la ciutat del Quattrocento italià, Roma serà la del Cinquecento, al llarg del segle XVI la capital artística d'Itàlia va a "traslladar-se" a Roma, principalment per l'enorme influència del Papat, el qual es convertirà en gran protector dels artistes i contractant d'obres (a més, per la seva enorme herència clàssica, continuava sent una ciutat amb un enorme trànsit de artífexs a la recerca d'aprenentatge).

Al llarg del període corresponent a l'alt Renaixement italià, denominat Cinquecento, l'art es veurà obligat a adequar-se a les normes que el decòrum imposi, circumstància derivada del fet que la major part de les obres seran encàrrecs destinats a la decoració d'edificis religiosos .Juntament amb això, cal afegir que l'art renaixentista clàssic arribarà en aquests moments la seva culminació, a més que l'esperit revisionista i exhaustiu propi del Renaixement donarà origen a l'aparició de tractats compendis del llenguatge emprat, sense oblidar tampoc que aquesta serà una època condicionada artísticament per la tasca de grans figures com ara Miquel Àngel, Rafael o Leonardo da Vinci.

Pel que fa a la divisió que sol establir del s. XVI italià pel que fa a l'art es pot dir que, a trets generals, el classicisme adquirirà una potència enorme durant la primera meitat del segle sent substituït, al llarg de la segona, per un barroquisme de les formes corresponent en sentir manierista.

Arquitectura
Equilibri, austeritat, robustesa i predomini de l'arquitectura sobre la decoració són característiques principals de les edificacions Cinquecento classicistes, com es pot apreciar clarament en les obres d'un dels seus principals representants, Bramante (magnífic serà el seu temple de Sant Pietro in Montorio, en el que recull l'herència romana a través de l'ús de la tipologia de planta central circular). S'empren ara els volums amb un sentit plàstic, buscant el contrast i el joc mitjançant la conjugació de les formes i el maneig de la llum (elements l'ús teatral es buscarà deliberadament, exagerant, durant el període manierista).Aquesta serà una època de grans construccions i de grans autors així mateix, al llarg d'aquest segle XVI s'inicia el desenvolupament i execució d'un dels més importants plans arquitectònics com serà el destinat a la creació de la basílica de Sant Pere del Vaticà (cal assenyalar de nou que Roma té la capitalitat artística en aquests moments, a més de la cristiana, de manera que es feia necessària una intervenció d'aquestes característiques que vingués a reforçar i recalcar la realitat).

Adjudicada inicialment la seva construcció a Bramante, la mort del mateix donarà lloc a l'elecció del pintor Rafael, la participació en el projecte es veurà truncada de la mateixa manera per la seva mort, sent realment el relleu del posterior triat (Antonio de Sangallo el Jove) el veritable artífex de l'edifici: Miquel Àngel. Aquest va a recuperar el pla inicial de planta central proposat per Bramante ia construir la magnífica cúpula que el corona, convertint-la en referència de tot el conjunt.

Escultura
No és possible parlar d'escultura renaixentista italiana sense nomenar a un dels més grans i importants artistes d'aquesta disciplina (i no només del moment) com és Miguel Ángel, la qualitat del seu treball i la seva capacitat per obtenir "vida" del marbre no pot, fins i tot a dia d'avui, per menys de causar una completa admiració.

En ell és possible trobar els diferents registres que se succeiran al llarg d'aquest segle XVI, des d'aquelles obres inicials on s'acaten totes les regles clàssiques fins al manierisme terrible, del tot visionari, dels seus "escultures inacabades" (exemple de les quals pot citar-se la Pietà Rondanini).

Pintura

Dues grans figures vindran a completar la llista de mestres renaixentistes, encara que aquesta vegada pel que fa a pintura es refereix: Leonardo da Vinci i Rafael, el primer dels quals serà el prototip absolut d'home del Renaixement (pintor, escultor, inventor, etc .).
Les obres de Leonardo tenen un cert misteri (servir la tècnica del sfumato per embolicar les seves representacions d'una espècie de suggestiu vel difuminador) que les fa especialment suggestives, a més que el seu mestratge tècnica i l'enorme coneixement que té del cos humà li possibilitaran abastar aquell registre d'emocions que desitgi representar.
Gran observador de la naturalesa humana, l'estudi psicològic realitzat dels seus personatges queda patent en retrats com el de la universalment famosa Gioconda.
A més, també serà possible trobar de nou la representació miguelangelesca en obres com els frescos de la Capella Sixtina, a més d'una veneciana en les figures de Giorgione, el mestre del color i les composicions mitològiques Tiziano, el Veronès i el Tintoretto, sense oblidar els manieristas Correggio i Parmigianino.

Quattrocento

ART DEL RENAIXEMENT

INTRODUCCIÓ

El Renaixement vol trencar amb l'Art de la seva época, el Gòtic, i fer-lo tot nou, prenent com a fonament l'Art Romà, perquè l'Art Grec no es coneixia encara.

El Renaixement preten fer una síntesi entre l'Antic i el Cristianisme, produir una concordància, presentant la Cultura Clàssica com un precedent de la Cristiana i explotant les idees dels Antics per a expressar-la.
La posició social de l'artista començarà a canviar respecte del que es coneixia, insistint-se en els aspectes més creatius del seu treball. Això cal entendre-ho dins l'afirmació que es fa de la funció de l'individu a la Societat en general. Els artistes treballen en camps diferents: un mateix pinta, escriu i construeix, produïnt obres d'una gran originalitat, que semblen més prodigis que el resultat d'un treball; apareix així la idea de l'artista com a geni.

D'altra part els valors culturals canvien. La religió segueix sent molt important, fins arribar al segle XVIII, però ara apareixen altres assumptes a més dels religiosos: el retrat, el paisatge, la Mitologia; a més, tot i que l'estructura social estamental segueix dominant, l'individu va afirmant la seva independència respecte del grup, el que serà especialment important als països on es farà la Reforma Protestant, al Noroest d'Europa; cal tenir present que és al Renaixement quan es diu que l'home és el centre i mesura de totes les coses.

El Renaixement no copia el que havia arribat al segle XV de l'Art Romà sino que ho interpreta i adapta en funció de les noves necessitats: no es fan arcs triomfals però la seva estructura serveix per a plantejar la portada de les esglésies; no es construeixen temples com els antics però s'adapta la forma de les seves columnates per les noves edificacions.
que tenia un sentit ben diferent; les agulles i torres gòtiques deixen d'expressar una fe que pren ara l'estil admirat de la Roma pagana; quan els Papes aixequen la Basílica de Sant Pere de Roma, amb la seva cúpula, també imponent, segons l'estil antic, l'han triat per a manifestar la idea cristiana i el poder de l'Església.
El Renaixement, amb el seu desig de perfecció, havia estat un estil poc popular que evoluciona cap el Manierisme, moviment, també minoritari, que atorga gran importància a la expressivitat i que té l'Art com un recurs per a convencer; això entra de ple dins dels interessos de l'Església des del Concili de Trent (1545-1563) i també dels estats, que el veuen com un recurs de prestigi i propaganda.

.Quattrocento


ARQUITECTURA

És l'autor de la reforma del Temple Malatestià (1447/8) a Rímini, que no es va acabar, on, per primera vegada, la portada pren l'estructura d'un arc triomfal A Florència; aquests edificis eren residències urbanes de les famílies més importants i servien també per a manifestar, per la seva bellesa i riquesa, el seu poder. Tenen un pati al bell mig, al voltant del qual s'estructura l'edifici. Els palaus del Quattrocento no són castells però volen donar una impressió de força física; així, el Palau Rucellai està construït amb carreus poc treballats, com si fos el mur d'una fortalesa; la combinació dels buits de les finestres amb el mur està calculada amb una proporció extremada, molt harmonios.
. D'altra part cal tenir present que Brunelleschi es va veure obligat a intervenir sobre un edifici gòtic ja construit; així li va càldre calcular el gran pes de la cúpula en funció del que hi havia; d'altra part va fer una decoració en dos colors, que recobreix tota la façana per tal de donar-li un aspecte modern. La cúpula de Brunelleschi domina tota la ciutat i n'és el símbol.

L'Església de la Santa Creu. Hi ha els sepulcres de la Família Pazzi, que havia atentat contra els Medicis,assassinant a un d'ells, pel que van ser executats.La portada és una gal·leria porticada, amb columnes, com les dels temples clàssics, però no té frontó i està rematada per una cúpula d'aspecte de tronc de con. Aquest atri té una petita cúpula al seu interior i casetons, com els edificis romans.L'interior és de planta centralitzada, dominada per la cúpula; els murs són blancs i els arcs i d'altres elements estructurals, com pilastres, están destacats amb pedra grisa.És un espai de gran simplicitat, manifestant el que el nou estil podia fer sobre un tipus d'edifici de la tradició del temple cristià.
ESCULTURA

L'any 1401 es va decidir renovar les portes del Baptisteri de Florència, davant de la Catedral. Es va convocar un concurs per triar l'escultor que es faria amb l'encàrrec. D'entre els participants van destacar Brunelleschi (que també tenia formació d'escultor) i Ghiberti. Els hi van dir que fèssin un relleu que presentés el Sacrifici d'Abraham . Va guanyar Ghiberti.
El seu treball va complaure moltíssim i li van encarregar llavors unes noves portes on Ghiberti mostra la maduració de l'esperit renaixentista: les primeres no s'aparten de l'estil gòtic; els medallons dins dels que es troben les imatges s'inspiren en els que, cent anys abans, havia fet Pisano per unes primeres portes, de caire ben gòtic; els motius són de fet afegits moderns dins d'una composició plantejada que pertany al darrer gòtic. En canvi, per les segones amb històries del Nou Testament, el caràcter és ben nou, plena i profundament renaixentista: sentit de la proporció, us de la perspectiva, valor del dibuix, percepció de la natura.. El cavall posa un unglot damunt d'una bola de canó, com si dominés el Món. És tracta d'una obra molt continguda, sense cap detall accessori, formant-se tres línies mestres en la composició: la vertical del guerrer, damunt la montura, l'horitzontal del moviment indicat del cavall, tan natural, i la diagonal que formen l'espasa i la bengala, semblant voler senyalar, cap el cel. No és una escultura funerària, ell està enterrat dins el temple de Sant Antoni, un dels llocs de peregrinació més importants, a l'època, del Nord d'Itàlia, i està posada sobre un peu afora del temple, on, fins el segle XVIII, hi va haver un cementiri.
PINTURA
Els diferents estats del nord d'Itàlia tenen estils i artistes diferents dins el corrent comú del Renaixement.
Massaccio és un dels iniciadors de la nova manera; va tenir una carrera molt curta ja que va morir als 28 anys però va tenir temps de plantejar gran part dels temes del Renaixement.
A La Trinitat vol transformar, aparentment, l'espai arquitectònic amb la pintura, plantejada com una capella, o nínxol, que foradaria el mur del temple. A l'época encara no s'havien construït edificis del nou estil i ell, amb un efecte molt reixit de perspectiva, presenta una obra que innova en pintura i arquitectura.Estan acompanyats dels donants, de la seva mateixa mida, fent així l' ésser humà més proper a Déu, el que queda dins de l'ideal antropocentric del Renaixement. D'altra part lliga el suplici escandalós de la creu amb un arc triomfal, considerant que el camí cristià és com un triomf antic.