dimarts, 26 de gener de 2016

Preguntas art romanic.

1.Quin any es produí la divisió de l'imperi romà?
l’any 395
2.Com quedà dividida la conca mediterrània?
-Imperi Bizantí, continuació de l’imperi Romà d’Orient.
-L’Europa occidental, dividida en diversos regnes germànics.
-Els dominis musulmans, fruit dels territoris conquerits pels àrabs o per pobles convertits a l’islam

1.On estava situada Bizanci?
Estava situada a l’antiga constantinoble, l’actual istambul.
2.En quina data va ser presa del turcs? Quin significat especial té aquesta data?
va ser presa el 1453. Es considera la fi de l’edat mitjana.

1.A quin segle neix l'Islam?
Neix al segle VI aproximadament.
2.On s'originà l'Islam?
a la península aràbiga.

1.Quan es va iniciar la conquesta musulmana de la península Ibèrica?
es va iniciar l’any 711.
2.Digues les fases per les que va passar l'ocupació musulmana?
1- La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711,
2- ja el 715 els musulmans havien conquerit la major part del territori
3- L’expansió islàmica s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers, l’any 732
4- l’any 1212, fruit de la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, entrà en clara decadència.
5- La seva desaparició es va consumar el 1492 quan els Reis Catòlics van conquerir el regne de Granada
3.En quina data va acabar la predominància musulmana a la Península Ibèrica? Quin significat especial té aquesta data?
el 1492. és la data en què s’unifica la Península Ibèrica.

1.Quin poble es va establir a la Península Ibèrica amb la desaparició de l'imperi Romà?
els visigots.

1.Què era la Marca Hispànica? Com estava organitzada?
era una frontera entre els rius llobregat-cardener- i el segre, per protegir-se dels islàmics. La Marca Hispànica estava organitzada en comtats i els comtes eren designats pels reis francs, amb qui tenien una relació de dependència.
2.Com es va aconseguir la independència dels comtats catalans?
el rei franc Hug Capet va demanar a Borrell II, que era comte de Barcelona, la renovació del jurament de fidelitat, aquest l’hi va negar, i gràcies això, es van independitzar
3.Quina casa comtal va prendre més importància a través d'aquest procès?
el casal de Barcelona i els comtes de Barcelona.
1. Què es el feudalisme?
el feudalisme és el sistema que configura l’organització política i social de la major part dels països de l'Occident europeu. Els habitants que treballen aquestes terres són vassalls d’un senyor, li deuen fidelitat i li han de pagar rendes en forma de productes i d’hores de feina
1.Fes un esquema de la societat feudal.
La societat feudal es divideix en 4 estaments:

  • La monarquia
  • Privilegiats:
    • La noblesa
    • El clero
  • Els No privilegiats:
    • Burgesia
    • Classe Baixa
1.En què va consistir la “treva de Déu?
La treva de Déu imposa la prohibició de cometre actes violents en determinats dies de la setmana i durant algunes festivitats religioses senyalades.

1.Explica com era el domini feudal.
El domini és la terra del senyor feudal i es divideix en dues parts:
El domini directe. Comprèn les terres més bones del feu, que són conreades pels serfs del senyor i pels vilans com a pagament. Amb la producció d’aquestes feus s’alimenta als habitants del castell i el que sobra, es ven en els mercats de les ciutats.
El domini útil. És el territori que treballen a compte propi els vilans. Amb el producte del seu hort han d’alimentar la família, pagar els imposts al senyor feudal.

1.En què consistia la relació de vassallatge? Quins avantatges tenia pels privilegiats?
Els grans nobles juren fidelitat al monarca , i, alhora, els senyors que tenen vassalls a qui han repartit feus més petits, reben el jurament de vassallatge .

  • El senyor li ofereix un feu i protecció al vassal a canvi de fidelitat, obediència, consell i ajut militar quan el senyor ho demani
  • El senyor li lliura una espasa si és seglar o un bàcul si és religiós, com a símbol de poder sobre el castell i les terres.
Característiques

1. On i quan apareix l'art romànic?
Va aparèixer a l’Europa Occidental al Segle X.
2. Quines característiques comunes va tenir l'art romànic?
  • Formes simples i austeres.
  • Sobrietat en la decoració.
  • Preocupació per la simetria i per les proporcions.

1. Quins trets caracteritzen l'arquitectura romànica?

Es caracteritzava per:
  • Planta de creu llatina, és a dir, dues naus creuades en què la principal era més ampla i més llarga.
  • Absis o petites capelles circulars situades a la capçalera.
  • Absis o petites capelles circulars situades a la capçalera.
  • Murs massissos, baixos i amb finestres petites .
  • Contraforts que reforçaven els murs des de l’exterior .

2. Quines dependències tenia un monestir romànic?
  • L’església
  • El claustre
  • L’escriptori,
  • El refectori
  • La sala capitular
  • L’hostatgeria

1. Quina era la funció de l'escultura romànica?
L'escultura d’aquest període servia per a decorar els edificis religiosos, representaven, sobretot, marededéus, crucifixions i davallaments .
2. Quin material era emprat per l'escultura?
Pedra i fusta, de vegades recoberta de bronze o argent.
3. Quina era la temàtica recurrent de l'escultura?
Tenia una temàtica religiosa i profana.
1. Quines eren les característiques principals de la pintura romànica?
Es  caracteritzava per:
  • Influència de l’art bizantí.
  • Ús de la tècnica del fresc.
  • Poc domini de la perspectiva.
  • Colors plans.
  • Imatges rígides, hieràtiques.
  • Absència de fons o de paisatges.

2. Quina era la funció principal de la pintura?
Tenia una funció evangelitzadora molt important ja que s’empraven per narrar passatges de les sagrades escriptures amb les quals els capellans i els monjos complementaven els seus sermons i ensenyaments.
3. Quina tècnica es feia servir a la pintura?
Pintura sobre taula i Pintura mural.

Art romanic

ART ROMÀNIC

Europa i la Mediterrània en l'edat mitjana

La fragmentació política de l'imperi Romà

L’any 395 l’imperi Romà es dividí en dos territoris independents: l’imperi Romà d’Orient i l'imperi Romà d’Occident. L’Imperi s’enfonsà definitivament el 476 fruit de les invasions dels pobles germànics, i a Europa i a la conca mediterrània es produí la repartició política següent:

-Imperi Bizantí, continuació de l’imperi Romà d’Orient.
-L’Europa occidental, dividida en diversos regnes germànics.
-Els dominis musulmans, fruit dels territoris conquerits pels àrabs o per pobles convertits a l’islam

L'imperi Bizantí

L’imperi Romà d’Orient va resistir les invasions dels pobles bàrbars i continuà existint fins al segle XV amb el nom d’imperi Bizantí.

L’emperador Justinià I el Gran (527-565) va intentar reconstruir l’antic imperi Romà al voltant de la Mediterrània: conquerí la península Itàlica, una part del nord d’Àfrica i les principals illes de la Mediterrània occidental, i arribà a ocupar el sud de la Península Ibèrica.

La seva màxima esplendor se situa entre el 867 i el 1059, en què esdevingué una gran potència militar i comercial a la Mediterrània. Malgrat establir un estat molt centralitzat, van ser nombrosos els conflictes socials i religiosos, que culminaren amb la separació de l’Església de Roma i l’Església Ortodoxa en el Cisma d’Orient, el 1059.

L'expansió de l'islam
El naixement de l'islam

Els àrabs eren un poble originari de la península d’Aràbia, situada entre la mar Roja i el golf Pèrsic. Al segle VI estava format pels pobles de l’est, que eren nòmades i es dedicaven a la ramaderia, i els de l’oest, que eren sedentaris, vivien en ciutats i treballaven en l’agricultura i el comerç.
Els àrabs eren politeistes: cada tribu tenia els seus déus i el santuari més important es trobava a la Meca , ciutat que esdevingué un centre econòmic i de pelegrinatge.
Al segle VII va sorgir l’islam, religió monoteista predicada per Mahoma (570-632) Mahoma es va convertir en el cap polític i religiós dels musulmans i a la seva mort aquestes funcions van recaure en els califes, membres de la seva mateixa família, que van construir un gran imperi

La conquesta de la Península Ibèrica

La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711, i ja el 715 els musulmans havien conquerit la major part del territori, gairebé incruentament, basant-se en el respecte per les persones i els béns i les pràctiques religioses de cristians i jueus i simplement pagant un impost. L’expansió islàmica s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers, l’any 732. Les valls cantàbriques i algunes zones dels Pirineus van quedar fora del control musulmà. La resta de la Península va quedar sota el domini del califat omeia i va rebre el nom de l'Àndalus, i esdevingué una gran potència cultural i econòmica a l’Europa occidental
Durant els primers anys l'Àndalus va ser un emirat, una província dependent políticament i religiosa del califat de Damasc, en nom del qual era governada pels emirs. A mitjan segle VIII Abd al-Rahman I va declarar l’emirat independent políticament i al segle X esdevingué un califat independent, amb capital a Còrdova , de la mà d’Abd al-Rahman III .
A partir del segle XI l’Àndalus passà per diferents etapes de divisions territorials independents i de reagrupaments parcials conegudes com a regnes de taifes fins que l’any 1212, fruit de la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, entrà en clara decadència. La seva desaparició es va consumar el 1492 quan els Reis Catòlics van conquerir el regne de Granada

Els orígens de Catalunya

Amb la desaparició de l’imperi Romà d’Occident, els visigots es van establir a la Península Ibèrica. L’entrada a Catalunya es va produir al començament del segle V i va perllongar-se fins al segle VIII. Durant aquest temps el territori va continuar el procés de ruralització iniciat al baix imperi romà, en el qual els grans propietaris s’havien quedat amb les terres dels pagesos empobrits creant-se així un vincle entre aquests i els latifundistes. Les ciutats i els territoris que les envoltaven eren governats pels bisbes i els governadors visigots.

Els musulmans van envair Catalunya al començament del segle VIII, com la resta de la Península. Van establir guarnicions a les ciutats més importants, però van respectar les creences i els costums dels seus habitants.
El rei franc Lluís I el Piadós (781-817), davant l’amenaça islàmica, va entrar a Catalunya i va conquerir Girona i Barcelona, tot establint una frontera entre els rius Llobregat-Cardener-Segre. Aquest territori va rebre el nom de Marca Hispànica i tenia una funció protectora i defensiva enfront de l’Àndalus. Amb el temps esdevingué la Catalunya Vella.

Els territoris al sud d’aquesta frontera van estar 400 anys sota domini musulmà, des d’on s’organitzaven ràtzies, expedicions de pillatge cap a la Marca. Més tard reberen el nom de Catalunya Nova.

La Marca Hispànica estava organitzada en comtats i els comtes eren designats pels reis francs, amb qui tenien una relació de dependència. Guifré I el Pelós , de la casa de Catalunya, fou designat comte d’Urgell i de la Cerdanya el 870, i més tard, de Girona i Barcelona. Va fundar el Casal de Barcelona i va iniciar tasques de repoblament en molts territoris. En morir Guifré (840?-897) els comtats catalans van esdevenir hereditaris i deixaren de ser designats pels reis francs a causa del desmembrament de l’imperi Carolingi i la feblesa de l’autoritat reial.
En trencar-se la relació feudal es va establir la independència dels comtats catalans. 
Al principi del segle IX els comtes catalans, sense l’ajut dels reis francs, es van anar afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. A partir del 1050 el Casal de Barcelona es va enfortir econòmicament gràcies, d’una banda, a la recaptació de les paries, que van permetre comprar drets sobre castells i comtats, i de l’altra, al control sobre el comerç amb l’islam i l’encunyació de moneda.
En conseqüència, els nobles van veure disminuït el seu poder vers el comte i de mica en mica diferents famílies comtals van anar reconeixent la supremacia del Casal de Barcelona i se’n declararen vassalls. L’extinció de les altres famílies va permetre als comtes de Barcelona incorporar aquests territoris als seus dominis.
La societat feudal

La revolució feudal

El nom de feudalisme prové de feu que vol dir ‘possessió territorial d’un senyor feudal’. Els habitats que treballen aquestes terres són vassalls d’un senyor, li deuen fidelitat i li han de pagar rendes en forma de productes i d’hores de feina. Aquest sistema feudatari apareix per diversos motius, l’un conseqüència de l’altre:

-Els reis de l’època no disposen de prou recursos per a mantenir el control administratiu del territori ni tampoc d’exèrcit suficient per a defensar-lo.
-Per això, concedeixen la propietat territorial als nobles en pagament dels serveis de defensa de la població.
-La noblesa aconsegueix que aquestes terres siguin hereditàries.
D’aquesta manera s’origina el feudalisme: el territori que es lliura al noble és el feu i la persona que el rep, el vassall.
Amb el temps, els senyors feudals, tot i ser vassalls del rei, actuen com si fossin reis locals assumint funcions pròpies d’aquell com ara administrar justícia, encunyar moneda…, fins i tot infeuden les seves terres a altres vassalls

Organització de la societat feudal
La societat feudal s’organitza en tres estaments: oratores, bellatores i laboratores, i alhora, es divideix entre els vassalls privilegiats i els que no ho són.
Els privilegiats són els que tenen feus i vassalls a les seves ordres i no han de pagar imposts, són els únics que poden dur armament, imparteixen justícia i no treballen. Els privilegiats pertanyen a dos dels tres estaments:
-Els bellatores (els qui lluiten), que està integrat per nobles i cavallers. Els primers són grans propietaris que controlen la vida dels seus vassalls mentre que els cavallers tenen com a única possessió el cavall, l’equip de protecció i armes i viuen al castell del seu senyor sota el deure de defensar-lo si aquell els ho demana.
-Els oratores (els qui preguen), que està format per la clerecia. Es dediquen a l’oració i a pregar per als altres dos estaments. Hem de diferenciar l’alta clerecia, formada per bisbes, abats, etc., és a dir, per fills de famílies nobles, i la baixa clerecia, formada per sacerdots i per frares.
Els no privilegiats són els laboratores (els qui treballen), que han de mantenir els privilegiats amb el seu treball. Aquest estament es divideix en:
-Vilans, descendeixen de camperols lliures i treballen les terres dels senyors feudals, per les quals han de pagar al propietari, una part de la collita. Tenen moltes obligacions com ara haver de dedicar un determinat nombre de dies a l’any a treballar les terres exclusives del senyor, pagar per l’ús del molí, pagar per poder travessar el pont..., i, a més, l’església els reclama una desena part de la collita com a delme per a les seves despeses . -Serfs, no són lliures sinó que pertanyen al senyor des que neixen. També els vilans poden convertir-se en serfs si no paguen els imposts corresponents. Els serfs necessiten permís del senyor per a tot: casar-se, abandonar les terres, llegar béns als fills…

La pau i la treva de Déu

Els canvis fruit de la revolució feudal afecten profundament l’organització social medieval i provoquen la desorganització general i moltes guerres entre nobles, les quals es caracteritzen per ser de gran ferocitat. Per aquest motiu, l’església convoca assemblees amb l’objectiu de frenar la violència de les guerres entre senyors i pacificar els territoris. En aquestes assembles estableix la pau de Déu i la treva de Déu.
La pau de Déu dicta l’excomunió de qualsevol que:
-Assalti les esglésies o les cases edificades a l’entorn.
-Agredeixi o injuriï clergues, monjos o monges desarmats.
-Robi béns de l’Església.
-Destrueixi o cremi cases de clergues o pagesos desarmats.
-Assalti homes o dones, els despulli, els fereixi, els atropelli o els mati, etc.
La treva de Déu imposa la prohibició de cometre actes violents en determinats dies de la setmana i durant algunes festivitats religioses senyalades.

La societat rural de l'edat mitjana

El domini feudal

El domini és la terra del senyor feudal i es divideix en dues parts:
El domini útil. És el territori que treballen a compte propi els vilans. Està dividit en parcel·les i amb el producte del seu hort han d’alimentar la família, pagar els imposts al senyor feudal i, si els sobra alguna cosa, vendre-la en el mercat.
El senyor feudal disposa de la reserva senyorial que comprèn el domini directe, els boscs, els erms, les pastures i les terres més fèrtils del seu territori.
Per augmentar les rendes, construeix el molí per a moldre els cereals , el forn per a coure el pa i la ferreria per a fabricar eines agrícoles en la reserva senyorial, de manera que els pagesos es veuen obligats a utilitzar aquest espai i a pagar-ne l’impost d’ús.

El vassallatge
El concepte de fidelitat és el que articula qualsevol tipus de relació entre els habitants d’un regne, des del rei fins als pagesos.Els privilegiats estableixen pactes de fidelitat entre ells, el vassallatge.
Els grans nobles juren fidelitat al monarca , i, alhora, els senyors que tenen vassalls a qui han repartit feus més petits, reben el jurament de vassallatge .
L’acte del jurament, ratificat per l’Església té dues parts:
-En l’homenatge, el senyor concedeix un feu i ofereix protecció al vassall, el qual, a canvi, li jura fidelitat i obediència i li ofereix respecte, consell i ajut militar quan el senyor li ho reclami .
-En la investidura, el senyor li lliura una espasa si és seglar o un bàcul si és religiós, com a símbol de poder sobre el castell i les terres.
La relació de vassallatge va conformant una societat piramidal en la qual, per mitjà d’un sistema d’aliances entre clergues i nobles per defensar-se els uns als altres, mantenen sotmesa la gran massa de camperols.


La societat urbana medieval

La decadéncia dels nuclis urbans

A principi del feudalisme, el 90% de la societat europea és pagesa i viu en masos o viles petites.
Les ciutats estan despoblades i en decadència i la seva població es redueix a:
-Autoritats polítiques i eclesiàstiques.
-Artesans urbans, que treballen per a les autoritats.
Els artesans que pertanyen al mateix gremi acostumen a concentrar-se en un mateix carrer .
El mercats s’instal·len a les places i el comerç es basa sobretot en productes de luxe que estan destinats a una minoria privilegiada, l’única que els té a l’abast. L’intercanvi entre les ciutats i el món rural és gairebé inexistent tot i que són els dominis propers a la ciutat, propietat dels senyors feudals i dels eclesiàstics, i cultivats pels esclaus, els que proveeixen la població urbana dels productes bàsics que necessiten.


L'eclosió de la societat urbana
Al llarg dels segles XII i XIII el món feudal, agrari i tancat, va deixant pas a una societat més dinàmica que es concentra, sobretot, a les ciutats.
En aquests segles, els habitants de les ciutats es diversifiquen i així trobem:
-Artesans, que treballen en la manufactura i venda directa d’objectes diversos.
-Comerciants, encarregats del comerç local o de llarga distància.
-Nobles, senyors feudals, que tenen el poder polític del nucli urbà.
Els artesans s’agrupen en gremis segons les seves habilitats, però no tenen gaire pes polític. Es tracta d’associacions voluntàries i lliures que vetllen per la igualtat econòmica dels seus membres i la conservació de l’activitat particular en mans dels seus associats.
Els nobles no poden enriquir-se al mateix ritme que els burgesos i això provoca que els hagin de cedir part del seu poder i compartir-hi el govern polític de la ciutat.

Definició i característiques
L’estil romànic va aparèixer a l’Europa Occidental del segle X. L’arribada de l’any 1000 es va acollir amb terror per part d’alguns sectors de la població i amb expectatives apocalíptiques. La superació de l’arribada de l’any 1000 i del mil·lenari de la mort de Jesucrist va provocar una renovació de l’art.
El nou estil es va caracteritzar per ser eminentment religiós. Tot i que aparegueren diferents localismes, hi ha una sèrie de trets comuns que unifiquen l’estil romànic:
-Formes simples i austeres.
-Sobrietat en la decoració.
-Preocupació per la simetria i per les proporcions.
La tendència homogeneïtzant de l’estil sembla que és conseqüència dels contactes freqüents que tenien els diversos pobles arran de les croades i dels pelegrinatges.
Una de les tendències localistes més destacades fou l’estil llombard, provinent del nord d’Itàlia i que va influir molt en l’estil romànic català . Els edificis més representatius del romànic llombard català són els del conjunt de la Vall de Boí .




L'arquitectura
Els edificis característics d’aquest estil varen ser els monestirs i les esglésies .

L’església romànica es caracteritzava pels trets següents:
-Planta de creu llatina, és a dir, dues naus creuades en què la principal era més ampla i més llarga .

-Murs massissos, baixos i amb finestres petites .
-Contraforts que reforçaven els murs des de l’exterior .
D’aquest estil destaquen, entre d'altres, a Catalunya, les esglésies dels monestirs de Poblet i de Santes Creus .

El monestir romànic tenia les dependències següents:
-L’església, on els monjos resaven.
-El claustre, que era un pati amb un jardí central al voltant del qual es disposaven totes les altres dependències .
-L’escriptori, on els copistes reproduïen els manuscrits.
-El refectori, lloc en què els monjos menjaven.
-La sala capitular, en la qual es feien les reunions dels monjos.
-L’hostatgeria que acollia els pelegrins i els viatgers.
El monestir més significatiu del romànic català va ser el de Ripoll

L'escultura

L'escultura d’aquest període servia per a decorar els edificis religiosos . A l’interior d’esglésies i de monestirs les escultures eren de fusta i representaven, sobretot, marededéus , crucifixions i davallaments .
En els exteriors es decoraven els pòrtics i els capitells de pedra , en els quals s’esculpien monstres i éssers fantàstics amb l’objectiu de representar l’infern i el mal .
La pintura.
En l’art romànic, la pintura i l’escultura estaven molt relacionades i compartien molts trets. Les característiques principals de la pintura eren les següents:
-Influència de l’art bizantí.
-Ús de la tècnica del fresc.
-Poc domini de la perspectiva.
-Colors plans.
-Imatges rígides, hieràtiques.
-Absència de fons o de paisatges.

En aquella època, en què la majoria de la població era analfabeta, la pintura i l’escultura tenien una funció evangelitzadora molt important ja que s’empraven per narrar passatges de les sagrades escriptures amb les quals els capellans i els monjos complementaven els seus sermons i ensenyaments.
A final del romànic es van aconseguir representacions més naturalistes, tant pel que fa a la pintura com a l’escultura.
Un artista destacat de la pintura romànica catalana va ser el Mestre de Pedret, a qui s’atribueixen, hipotèticament, les pintures de Sant Quirze de Pedret , de Santa Maria d’Esterri d’Àneu, de Sant Tomàs de Tredòs i de Sant Pere del Burgal , datades totes al segle XII.
A la Vall de Boí, i en concret a les esglésies de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll , hi ha les pintures més significatives del romànic català.