dimarts, 12 de gener de 2016

GRECIA.




L'arquitectura de l'antiga Grècia va fixar les bases de l'arquitectura del món occidental durant segles. A grans trets, l'art grec representà una síntesi transformadora, innovadora dels corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l'Egeu. Es tracta d'una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d'un art a la mida de l'home.
L'arquitectura grega mostra molt poc interès per l'espai interior. Els edificis més importants, els temples, es caracteritzen per la seva gran simplicitat amb només una sala allargada i un pòrtic. Aquesta senzillesa es veu també reflectida en la seva estructura que serà arquitravada sobre columnes.
Els grecs donen un tractament harmònic a tots els seus edificis basat amb la repetició sistemàtica d'uns elements: la columna i l'entaulament. La forma i disposició d'aquests elements presenta un repertori limitat de variants que són els anomenats ordres arquitectònics. Així, doncs, ordre és el conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordres es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l'entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements

 Estils arquitectònics
Las normes o cànons de composició arquitectònica a l'arquitectura grega hi destacaren tres ordres arquitectònics majors: dòric, jònic i corinti. de l'arquitectura grega antiga, es fixen en tres estils o ordres clàssicsdòricjònic i corinti, que es diferencien en la proporció alt/diàmetre de la columna ("stilos" en grec) i les formes del capitell i del entaulament. L'ordre és el resultat d'una relació numèrica influïda per les teories pitagòriques. Cada ordre relaciona les diferents parts de l'edifici amb el tot, determinant al temps la decoració del mateix.

Dòric:
 La columna s'aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té setze o vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l'equí i l'àbac. L'entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s'alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: El Partenó.
La columna consta de basefust i capitell. Sobre les columnes s'assenta l'entaulament, que consta d'arquitraufris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s'assenta sobre una plataforma amb grades,krepidoma , per elevar-lo sobre el terreny.

Jònic

És més esvelt que no pas el dòric. La columna en aquest cas té base i el fust es remata en un capitell format per dues volutes. L' arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica. Exemple: L' Erecteó.

Corinti

Representa la decoració i la vistositat. Encara és més estilitzat que el jònic. Tanmateix la principal diferència entre ambdós ordres és en el capitell que en aquest cas lluirà una decoració vegetal amb fulles d' acant. Exemple: El temple de Zeus Olímpic a Atenes.

Tipus d'edificis

Els tipus d'edifici que més importància han tingut són el temple i el teatre tot i que en destaquen d'altres.


El temple grec.
El temple consta d'un local, naos, amb una sola obertura, la porta, sense finestres. Davant té un pòrtic, pronaos, amb columnesstylos. De vegades el temple té dos naos, amb les portes a les façanes principals, les més curtes, i en aquest cas cada naos sol estar dedicada a una divinitat diferent.
Amb el temps, a aquest temple, ja aïllat, se li van anar afegint més columnes i decoració; així van aparèixer els temples pròstils (amb quatre columnes a la façana principal), amfipròstil (amb columnes a les dues façanes més curtes) i perípter (columnes en tot el perímetre).
Els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s' accedia per un pòrtic. La sala qua albergava la estàtua del déu es deia naos. El pòrtic es deia pronaos (literalment, "davant de la naos").
Com en els grecs no els agradava que les part anterior i posterior dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic en la part posterior per donar així un aspecte més simètric.
Per donar aquest aspecte, els grecs rodejaren el nucli del temple amb una columnata anomenada peristil.
Segons el nombre de columnes que tenien a la façana, els temples podien ser tetràstils, hexàstils (sis), octàstils (vuit). Si tenien pòrtic al davant i al darrere s' anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila de columnes.
Amb el temps, els arquitectes grecs van anar afinant les proporcions i els detalls dels seus temples. Molts consideren que el Partenó d'Atenes, dels arquitectes Ictino i Calícrates, és el temple que millor expressa el desig de Bellesa dels grecs.
A partir del segle IV a C apareixen temples de planta circular anomenats tholos.
Eren sempre a l'aire lliure. Les grades tenien forma semicircular i s'assentaven al pendent d'un turó. D'aquesta forma aprofitaven la inclinació natural del terreny, per permetre que tots els espectadors veiessin l'escenari sense obstacles.
L'escenari estava precedit per una zona també semicircular, l'orchesta que servia com a reflector del so. Amb aquest i altres artificis, aconseguien que als teatres poguessin acomodar-se fins 15.000 espectadors, xifra que fins i tot avui sembla molt gran (els teatres actuals més grans en tenen menys, i ni tan sols els teatres romans no van arribar a aquesta mida).
Neix amb finalitats religioses amb el culte a Dionís, es construeix sobre un pendent on s'excavaven els seients per als espectadors. La graderia semicircular, anomenat Koilan o Cavea, es realitza en pedra des del segle IV aC. El nucli del teatre era l' orchesta, de forma circular i amb el sol de terra on es col·locaven els músics i cor que relatava l'acció de l'obra i actuaven mentre els actors es canviaven i fins i tot al costat d'aquests. De vegades a l' orchesta es col·locava el déu i l'altar de cerimònies. Al costat de l' orchesta hi havia el prosceni, on esperaven els actors, i lleugerament elevada estava l'escena on es representava l'obra. En els laterals hi havia els parodos.


escultura

LEBÉS GAMICÓS: recipiente alto, de hasta 50 cm de alto, que servía para transportar agua y que se regalaba a la novia el día de la boda. Es un recipiente grande de fondo redondo cerrado por una tapa con un tirador en forma de botón, y flanqueado por dos asas; va colocado sobre un soporte alto de valor ritual, como el lutróforo.
LUTRÓFORO: es un ánfora particular que podía alcanzar los 150 cm. Se usaba para trasladar el agua purificadora con la que se lavaba la novia antes de la ceremonia de boda. Este baño nupcial podía añadir hierbas aromáticas al agua. También se usaba en el aseo de los muertos, colocándolo sobre la tumba con aceites. Según su uso, la decoración era acorde al rito.

Lutróforo hallado en Sounion, c. 420-410 a.e, con escena de boda. A la manera del pintor de Medias.. Altes Museum, Berlín.
IV. c) PARA PERFUMES: arýbalo, lecito, lecito globular, ascos, alabastro.
ARÝBALO: cajita de unos diez cm de alto, para los ungüentos aromáticos. Puede tener un asa, dos o ninguna. Su forma es de globo o de pera. Tiene una boca estrecha, apropiada para verter cantidades pequeñas. Los hombres lo gastan en la palestra y las mujeres en casa.
Aríbalo, c. 580 a.e.
Aribalo “janiforme”, cabeza etíope y cabeza de mujer. c. 520-510 a.e. Incrs. “kalos” Louvre.
LECITO: La fabricación de los lecitos de fondo blanco se limita al siglo V. Es un tipo de vaso exclusivamente ateniense, que no se exporta, y su destino era su colocación sobre las tumbas o en su interior, de forma que su decoración es una escena funeraria, a veces mitológica (Caronte…) Podemos encontrar a un personaje o dos visitando una tumba o una estela funeraria para honrar al difunto. Personas y objetos están esbozados con un trazo sobre el fondo blanco y resaltados con colores azul, verde y violeta, pese a que en los restos que tenemos los colores están muy difuminados.
Lecitos áticos fig.rojas. c.460 aC. Hombre con bastón y columna dórica; mujer hilando. Museo Arte Cicládico (Atenas)
ASKÓS: Se usaba para pequeñas cantidades de líquido (aceite, vino…)
Askós ático de doble boca, c. 420-410 a.e. Museo del Louvre.
ALABASTRO: construido a menudo en piedra de alabastro, estaba destinado al baño o a los  ritos.Es una botella de vientre alargado, boca ancha y plana, base redondeada, que contenía aceites perfumados o esencias. El cuello es muy estrecho, para poder verter el líquido a goteo, y la boca en forma de disco plano, usado para extender el producto por la piel. Algunos tienen un agujero que permitía pasar un cordón y colgarlos. Se cerraban con tapones de cera.
IV. d) PARA UNGüENTOS Y JOYAS: exaleiptron y pyxis
EXALEIPTRÓN: cajita usada por las mujeres para los ungüentos aromáticos, con patas que le dan aspecto de trípode.
Exaleiptron beocio del s. VI a.e.

IV. e) PARA MEZCLAR Y ENFRIAR EL VINO: crátera, psykter, stamnos…
CRÁTERAS Las cráteras pueden ser
-en forma de cáliz (como un cáliz sin cuello, y dos asas pegadas a la base),
IV. g)      COPAS PARA BEBER: Muchas de las copas que tenemos estaban destinadas al banquete o simposio; en su decoración vemos invitados recostados sobre triclinios y conversando, tocando la flauta o la lira, cortejando a cortesanas (las únicas mujeres que podían acudir a un simposio, pese a que hay investigaciones que apuntan a la existencia de simposios femeninos). Algunas copas presentan a un invitado que hace girar en su índice una copa porque juega al cótabo. Otras escenas representan a los invitados acudiendo al banquete, a Dioniso, rodeado de sátiros y ménades. Otro tipo de copas muestran escenas de palestra, a las que los convidados del banquete se habían dedicado por la mañana.
ESQUIFO (o kotyle):  taza griega de beber con dos asas horizontales muy próximas al borde superior,sin pie, con una altura de 5 a 15 cm. Se usaba para beber y para hacer libaciones.
CÁNTARO:  copa sobrepasada por dos enormes asas laterales. Tienen frecuentemente un pie que eleva el cuerpo central. Muy relacionada con Dioniso y muy decorada.


Aparte de lo que se pueden llamar vasos o vasijas, existe otra catalogación de objetos de cerámica entre los que destacamos, por la particular belleza de su decoración, los epinetros, que se colocaban a veces en las tumbas de muchachas que morían solteras.

Epinetro de figuras rojas, original de Eretria, atribuida al pintor de Eretria. c. 425 a.e.
Otras piezas curiosas eran los ASTRÁGALOS,  un recipiente con forma de taba de la que toma su nombre y que se pudo haber utilizado para almacenar las tabas ovejas que fueron utilizados como piezas de juego o los dados.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada