dimarts, 17 de novembre de 2015

ANALISIS DE UNA OBRA PICTONICA.


                                        ANALISIS DE UNA OBRA PICTORICA


  

      Pictórico es un adjectivo que proviene de pictor, un término latino que puede traducirse como “pintor”. Lo pictórico, por lo tanto, hace referencia a lo que está vinculado a la pintura.
 
Para entender el concepto de pictórico, resulta inevitable saber con claridad a qué se refiere la noción de pintura. Por un lado, la pintura es aquella sustancia que se emplea para cubrir un material, dejando una capa muy delgada sobre él. Pintura, por otra parte, es el nombre que recibe la obra de arte sobre la que hay algo pintado e incluso la denominación de esta rama artística en general.
Si hablamos del arte pictórico, de este modo, nos estaremos refiriendo a aquellas manifestaciones expresivas que se desarrollan con pintura. Existen diversos soportes pictóricos, como el lienzo, un mural o una madera. Un artista puede dibujar y esparcir pigmentos sobre estos soportes para crear una

El color

El color
És la quinta essència de la pintura, el seu caràcter substancial. Considerat com irracional i menys intel·ligible que la línia, el color va dirigit als sentits, és sensorial.
Els colors s’agrupen en tres grans blocs:
1r.- primaris o simples, són aquells que no poden descompondre’s en altres. Són el vermell, el blau i el groc;
2n.- secundaris o binaris, són els que resulten de la barreja de colors primaris:
-taronja.
-lilà.
-verd.
3r.- complementaris: un color primari es complementari d’aquell color binari, la barreja del qual es composa dels dos altres primaris:
-taronja-blau
-lilà-groc
-verd-vermell
La juxtaposició de colors complementaris comporta el màxim contrast possible, contrast que ressalta, de fet, cadascun d’aquests colors.
D’altra banda, els colors s’agrupen també en dues categories:
1ª.- càlids: la gamma groc-taronja-vermell. Aporten una sensació de calor i visualment s’apropen al primer pla de la pintura; i
2ª.- freds: la gamma blau-verd-lilà. Aporten una sensació de fredor i visualment s’allunyen del primer pla de la pintura.
 EL VOLUM
La pintura es per definició una plasmació bidimensional d’una realitat objectiva o subjectiva que l’artista vol expressar. Un quadre és, per tant, un espai de dues coordenades físiques, perquè la tercera coordenada, el volum, és impossible de reproduir com a tal.
El pintor ha de crear mecanismes que enganyin els sentits de l’espectador per mitjà uns recursos pràctics que permetin reconstruir aquesta tercera dimensió. Aquestes solucions són el modelat i la perspectiva.
· El modelat
S’aconsegueix per medi de gradacions de llum i color, que permeten que els cossos destaquin respecte el fons del quadre per la percepció de llur volum. El modelat pot presentar-se sota dues formes d’aplicació:
a) el clarobscur, en què l’efecte de tridimensionalitat s’obté a partir dels canvis bruscos de llum i ombra. El màxim exponent és Caravaggio; i
És doncs, a partir d’aquesta anàlisi que cal observar l’organització de la realitat representada a partir de la conformació de figures geomètriques com a base de l’esquema formal. És així com les composicions s’ordenen a partir de la combinació de triangles, cercles, rectangles, etc.

La llum

La llum
De la mateixa manera que l’artista busca una sensació d’espai i de vida, la recerca d’una font lluminosa que “justifiqui” la possibilitat de visionar allò que la pintura presenta, esdevé un altre dels recursos expressius del pintor, que sol completar la sensació de realitat, il·luminant l’escena que recrea.
La llum en un quadre és il·lusòria, de la mateixa manera que ho és el volum, la perspectiva i el color, i és a partir d’aquesta realitat que la llum pren un rol principal dins la capacitat dinàmica de l’obra.
La representació de la llum la pot mostrar el pintor com:
a) universal, tot el quadre presenta la mateixa intensitat lumínica i no ressalta, per tant, cap aspecte puntual del conjunt; i
b) particular, enfoca determinats elements i els subratlla temàticament d’aquesta manera. És aquí on s’explicita la capacitat dramàtica i expressiva de la llum com a element coprincipal de l’obra.


La línea

És més intel·ligible que sensible, respon a l’ordenament intel·lectual i és el resultat del poder d’organització de la ment. La veritable naturalesa de la línia és la seva qualitat gràfica; és a dir, el dibuix.
D’antuvi en pintura ha esta vigent la dialèctica entre el predomini de la línia o del color .
Formalment, la línia defineix i afiança l’aparença de les coses, delimita els contorns de les figures. A pesar que la línia per si mateixa és de caràcter limitatiu, el recurs del traç lineal pot adoptar diferents comportaments. Realitzat de manera contínua i tancada dóna com a resultat una imatge finita i limitada. El traç ininterromput, en canvi, es presenta suggeridor i al·lusiu.
Les línies poden ser formalment:
a) decoratives, de caràcter més ornamental;
b) dinàmiques i convulses –diagonals, espirals- representant el moviment; i
c) estàtiques i equilibrades -verticals, horitzontals- que remarquen un caràcter temàtic més reposat.
És doncs, a partir d’aquesta anàlisi que cal observar l’organització de la realitat representada a partir de la conformació de figures geomètriques com a base de l’esquema formal. És així com les composicions s’ordenen a partir de la combinació de triangles, cercles, rectangles, etc.
El resultat d’aquest joc de línies i formes comportarà la part de la càrrega simbòlica de l’obra pictòrica en el seu conjunt. Hom por establir un seguit de formes com ara les següents:
a) formes obertes i línies verticals: elevació mística;
b) formes tancades triangulars i línies centrípetes: equilibri; i
c) formes tancades circulars i línies centrípetes: perfecció.


La perspectiva


Dóna com a resultat la representació il·lusòria i fictícia de l’espai.
Perspectiva ve del llatí perspicere, equivalent al grec optiqué; així doncs, originàriament es refereix als estudis dels fenòmens de la visió.
No existeix només una perspectiva, sinó diverses tècniques perspectives estretament lligades amb la cultura i la ciència de l’època. Té un valor simbòlic, perquè és l’expressió de les diferents interpretacions culturals que al llarg de la història han estat sobre la percepció de l’espai
Evolució històrica:
a) Antiguitat. Hi ha un continu afirmar-se i oposar-se de dues concepcions de perspectiva: una lineal, matemàticament rigorosa, però que no respon a la realitat de la visió; i una corba (perspectiva naturalis), empírica i aproximativa, més propera a la percepció visual, atès que representa la corbatura de la xarxa de la imatge retiniana;b) Edat Mitjana. Es perd la representació volumètrica de les formes (procés de decadència de l’escultura exempta i progressiu aplanament del relleu) i es tendeix a la bidimensionalitat i esquematisme dels símbols. Fins el s. XIII no hi ha perspectiva;c) Quattrocento. Es recupera i es fa la perspectiva “cavallera” o vertical: representació de l’escena com si el pintor es trobés en un punt de visió elevat, mirant l’escena de dalt a baix. El redescobriment de la perspectiva lineal es dóna a Florència i es deu a Brunelleschi. Els primers exemples es troben en aquest arquitecte, en el pintor Masaccio i en l’escultor Donatello (1427). La perspectiva lineal és l’element clau de la pintura renaixentista. Presenta les figures disminuint proporcionalment de grandària com més s’apropen al punt de fuga que marca el sentit de l’infinit dins de l’horitzó i, per contra, augmentant també en proporció la grandària (ajustant-se a les línies de fuga establertes i convergents en el punt de fuga) quant més s’acosten a l’espectador; i




Fitxa de comentari

Fitxa per comentar una obra pictòrica


1. Descripció de l’obra a nivell material i tècnic
Dimensions de l’obra i suport
Material pictòric utilitzat.
-Aquarel·la  Deixa transparentar el paper i dóna molta lluminositat a la pintura.
-Fresc (pigment + aigua de calç + capa de calç i sorra aplicada al mur).
-Tremp Pintura molt brillant i lenta de secar.
-Oli . És el procediment que millor permet l’acabament de l’obra.
2. El color i la composició del quadre
El color i el dibuix
-Veure si les formes estan definides pel dibuix i/o el color.
-Mirar quins són els colors dominants i llurs característiques: freds, calents...
-Descriure la composició dels colors: harmonia, contrastos, dissonàncies, coincidència o no amb la realitat.
Composició i estructura
-Mirar quina és la distribució dels volums dins el quadre, si és equilibrada i compensada o voluntàriament distorsionada.
-Fixar-se en si hi ha o no profunditat i com s’aconsegueix. Tipus de perspectiva: frontal, obliqua, cònica, aèria...
-Veure si es fan servir plans forçats, perspectives irreals, contrastos o deformacions violentes, escorços..., i la seva finalitat.
-Fixar-se en les direccions de les línies estructurals de l’obra, quins són els seus punts de coincidència i quins punts centrals té el quadre, si aquestes suggereixen moviment o si són estàtiques.
-Cercar quins són els focus de llum i el seu caràcte.
3. L’obra a nivell formal
-Identificació del gènere pictòri.
-Fixació del tema representat i dels diferents personatges i grups figuratius.
4. El significat de l’obra i la seva identificació
-Valoració global del quadre, de les intencions del pintor i dels recursos utilitzats per transmetre una idea, una sensació...
-Identificació de l’estil i de les seves característiques, així com del pintor i de l’obra.
-Situació de l’obra com un reflex de la societat de la seva època, i comparació amb d’altres.
Les línies estructurals
Cada quadre té una sèries de línies estructurals que són les primeres que fixen la mirada de l’espectador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada